La por escènica està a l’ordre del dia

La retirada de Pastora Soler i el “ensurt” de Joaquín Sabina al inici de la seva gira a Madrid són dos episodis recents que tornen a posar sobre la taula un tema tan comú com de vegades ignorat: el pànic escènic.

El pànic escènic no només afecta els artistes; pot sobrevenir a qualsevol persona que hagi de parlar davant d’un auditori. I el primer pas per poder enfrontar-nos a ell és acceptar que està passant i que és un fenomen molt més comú del que es creu. Si ho neguem, creix.

L’atac de pànic escènic és la manifestació d’una por: por de fer-ho malament, por a què diran, por de no estar a l’alçada, por al rebuig … I la por, com totes les emocions, hi és per alguna raó. No és dolent; ens informa d’alguna cosa que no hem d’ignorar; ens ajuda a estar focalitzats, a donar el millor de nosaltres perquè l’ocasió ho mereix.

No obstant això, el que hem d’evitar és que aquesta por adquireixi tal magnitud que provoqui l’efecte de bloqueig i que ens impedeixi exercir la tasca.

Lourdes López

És important entendre que la por escènica no té a veure amb l’escenari, sinó amb nosaltres mateixos: la nostra manca d’autoconfiança, el nostre nivell d’autoexigència, una valoració poc realista de la situació i de les expectatives del públic … És un problema la complexitat va més enllà del moment en què ens situem davant del nostre públic. I per això les solucions no són úniques sinó que prenen diferents vies:

    • Preparació: coneixement absolut del nostre discurs i coneixement també de la situació i fins on puguem, de l’audiència.
    • Tècniques de relaxació: tècniques de respiració diafragmàtica i consciència corporal.
    • Tècniques de visualització i discurs positiu
    • Tècniques de control de l’atenció: ocupar-nos en comptes de preocupar-nos

En definitiva, l’important és no sentir-nos culpables per això i saber que hi ha maneres de poder gestionar-perquè, quan ens posem davant del nostre públic, puguem donar el millor de nosaltres mateixos.