Vendre’t o no vendre’t: aquesta és la qüestió.

Et vens bé? No saps vendre’t. Cal que et venguis millor.

Ens hem acostumat a sentir expressions com aquestes quan parlem d’entrevistes de feina, de promocions internes, de sessions d’avaluació, presentacions a l’empresa. Em diu, molesta, una seguidora d’Instagram: “sembla que estem parlant d’una mercaderia.”

I té raó. A més, amb la història que porta implícita la paraula “venda” o “vendre” no és estrany que moltes persones siguin reticents a utilitzar-la. Vegem d’on venim:

  • Vendre’s per un plat de llenties. Oferir el seu servei, el seu suport o renunciar a les seves pròpies creences per poc a canvi.
  • Ser un venut. Ha traït els seus principis o lleialtats per abraçar-ne altres que li reporten més beneficis.
  • Vendre’s car. Posar obstacles a les persones que volen comunicar-se o tractar amb tu. Ser inaccessible.

Aquestes són les expressions que el Diccionari de la RAE, recull com a habituals en l’espanyol. Totes elles tenen connotacions negatives. Però avui dia, especialment en l’àmbit professional, l’expressió més usada no és cap de les anteriors sinó “vendre’s” com a sinònim de parlar bé d’un mateix, promocionar-se o fer-se publicitat amb l’objectiu de tenir una bona imatge i més oportunitats laborals o de negoci.

I és que, vulguem o no, els nostres coneixements, talent i habilitats són una mercaderia que venem en el mercat laboral. Som persones i no ens venem com a tals! Però venem unes capacitats, temps i saber a canvi d’un salari i altres beneficis menys tangibles com una reputació o la integració en la societat. I el venem a través d’una marca, com ho fan les cases d’assegurances o la indústria dels snacks.

Utilitzar el terme “vendre’ns” sembla que deshumanitza. Però si fem servir altres possibles sinònims tindrem el mateix problema: autopromoció, autopublicitat …

Com anomenar aquest procés persuasiu que permet que els altres ens considerin una bona opció? Si ho traslladem a el món personal o de parella, diem que la persona és seductora. No diem que algú que busca parella es ven molt bé, sinó que li atribuïm unes característiques que semblen part de la personalitat i no l’aplicació d’unes tècniques de venda. Però en realitat està fent el mateix: caure bé a l’altra persona,  demostrar una sèrie d’habilitats de relació, inspirar confiança, demostrar que pot ser un bon company/a.

Les paraules client, vendre, màrqueting o marca, han estat fins fa poc circumscrits a l’àmbit empresarial més estrictament enfocat als negocis. Però a poc a poc el terme client s’ha anat aplicant a usuaris, ciutadans, pacients, alumnes i fins empleats (client intern).

Les idees, els conceptes i el lèxic d’una àrea migra a una altra i a la fi ens acabem acostumant a això. El terme “estratègia” és d’origen militar. Però avui ho fem servir per al màrqueting, les vendes, la comunicació i qualsevol procés que tingui un objectiu definit.

L’important a la fi, potser no és el terme, sinó l’acció en si. Que ens hem de distingir, procurar una bona reputació i defensar els nostres interessos està clar. Una altra cosa és com ho fem. Mentre mantinguem uns principis sòlids, siguem transparents i honestos i competents, la venda serà una acció que beneficiarà les dues parts.

I, no oblidem, que el talent que no es ven no estarà circulant, cosa que comporta una important pèrdua, no només per la persona que el posseeix, sinó per tota la societat.