Por de parlar en públic… de quin públic parlem?

No és el mateix parlar en una reunió interna que en una roda de premsa; no és el mateix fer classes a adolescents que parlar als seus pares; no és el mateix presentar un projecte a un client que superar la prova oral d’unes oposicions.

No obstant això, hem vist centenars de llibres, cursos i vídeos sobre la por escènica, la por de parlar en públic. Com si tots ho sentíssim igual, com si fos una tensió estàndard per a la major part de la població.

Dir “públic” és parlar de manera excessivament genèrica, especialment si es tracta de trobar solucions per a la inseguretat i l’ansietat que ens genera haver de sotmetre’ns a examen per unes persones que poden arribar a tenir el nostre futur a les seves mans.

El primer que cal aclarir és que no tenim por del públic sinó de nosaltres mateixos, de la nostra falta de preparació, de la incapacitat per a reaccionar, del fet que es descobreixin les nostres mancances,  de la possibilitat de perdre aquesta oportunitat en la nostra carrera.

 

Li diem “por de parlar” quan jo en diria

“por de fallar”. I no hauríem d’anomenar-lo  

públic sinó “receptors decisius”.

Així, precisant més, podríem parlar de la “por de fallar davant receptors decisius”. Perquè quan no atorguem importància al receptor (un o molts) no ens alterem.

Per experiència pròpia i per haver entrenat durant més de vint anys milers de professionals, podria elaborar una llista llarguíssima de tipus de públic. Que resumeixo en aquestes categories:

1. Públic en general. El d’una xerrada, per exemple.
2. Mitjans de comunicació i les audiències finals.
3. Els teus companys en l’empresa, superiors o tots alhora.
4. La teva família i els teus amics en una festa o cerimònia.
5. Els reclutadors en una entrevista de treball.
6. Clients, inversors o socis.
7. Alumnes.
8. Audiències de comunicació política, social i reivindicativa.
9. Tribunal de presentació de tesi doctoral i altres treballs acadèmics.
10. Tribunal de la prova oral en oposicions.

Podríem detallar-la molt més, però és suficient per a veure la diversitat de situacions a les quals hem d’enfrontar-nos. És possible que moltes d’elles apareguin al llarg de la nostra vida. I a més, tot això pot tenir la doble versió presencial/en línia.

En la majoria dels casos, la por no depèn de l’actitud de l’audiència sinó de la persona que ha de comunicar alguna cosa.

La por prové d’una idea – o diverses – que apareix en la nostra ment: No seré capaç. No estaré a l’alçada. No tinc prou coneixements. No sé parlar. No soc la persona adequada. No soc important. No em tindran en compte. Faré el ridícul. Perdré l’oportunitat. Soc lletja. Decebré als meus superiors. Això no m’ho crec ni jo. Els meus clients són molt exigents.

Hi ha milers de combinacions possibles de “el que penso del meu públic” + “el que penso de mi”. I els resultats poden anar des del bloqueig absolut a la inconsciència de la importància de l’acte comunicatiu.

Mentre que hi ha docents que no tenen cap problema, i fins i tot es creuen bons oradors, encara que els seus alumnes s’avorreixen mortalment, altres persones tenen continguts interessantíssims però temen dir coses massa òbvies o ser rebutjades per algun tret del seu aspecte.

La por de cadascun té les seves arrels particulars (des de l’educació rebuda a les experiències passades) i cadascú la viu a la seva manera. Per això, per a superar-la, hem d’anar a l’arrel d’aquest sentiment que ens bloqueja i que ens fa entrar en el cercle viciós.

 

Les preguntes clau per a trencar aquest cercle són A qui tinc por de fallar?  I Quines raons tinc per a no confiar en la meva capacitat?

Si contesto honestament aquestes dues preguntes puc traçar fàcilment un pla per a trencar el cercle negatiu de les profecies autocomplertes i saber on haig d’ancorar les meves seguretats.

 

 

Els meus primers anys com a professora en secundària em van fer viure moments d’autèntic pànic en la reunió de presentació de curs a les famílies o de neguit en les reunions de claustre. Però en canvi em sentia capaç de controlar els més difícils grups d’adolescents. Tot depèn del que posem en joc, de com ens autovalorem i de com percebem el nostre “receptor decisiu”.

Si ens sentim amb capacitat per  dominar la situació, estem tranquils i creix l’autoconfiança. Llavors despleguem tot el nostre potencial comunicatiu.

Si ens sentim poc preparats,

no confiem en les nostres habilitats

obtenim una baixa autoestima,

entrem en el cercle del pànic. I perdem el

control sobre la situació.

En moltes situacions professionals, incloent-hi les entrevistes de feina o la prova oral d’unes oposicions, necessitem emmarcar-nos en el pla de l’autovaloració: ni superior ni inferior al públic. Però sí el de la confiança: considerar que encara que el “receptor decisiu” pot saber més que jo, la meva aportació és única, valuosa i ben presentada.

No és casualitat que utilitzem l’expressió “defensa oral” en el món acadèmic. La seva expressió aproximada en el món de l’empresa és “presentació”. Ens “presentem” amb tot el que comporta de visibilitat, exhibim els nostres coneixements i destreses i hem de “defensar” el resultat del nostre treball o els nostres estudis.

En resum, si volem superar “la por de fallar davant els receptors decisius” hem de detectar els nostres pensaments negatius, preparar bé el missatge i entrenar les nostres habilitats per a poder defensar-lo amb èxit.

Si estàs preparant les teves oposicions i vols treballar bé la teva presentació oral podem ajudar-te. Aquí tens tota la informació. Aquí tens tota la informació.