Olfacte, gust i tacte: els sentits perduts

Trobem a faltar el contacte.

Un dels símptomes d’infecció per covid19 és la pèrdua d’olfacte i de gust. Dos sentits primordials als quals no solem donar molta importància. I una de les conseqüències és la restricció d’un altre dels sentits: el tacte.

Sembla com si aquest virus estigués especialment dissenyat per a restringir la nostra vida social i perquè prenguem consciència de com d’important és el contacte físic, la relació amb l’entorn, la captació sensorial múltiple.

És a dir, tot el que fins ara era el més normal de món ara apareix subratllat com a ingredients indispensables per al benestar, l’equilibri emocional, les relacions de qualitat.

Podem seguir comunicant-nos en remot, és cert. Per sort, a més de escoltar-nos a distància, també podem veure’ns. Però ens falten 3 sentits més per completar la comunicació. Sense aquesta relació presencial, sense la proximitat física i sense compartir el mateix espai ens perdem els missatges olfactius.

L’olor forma part de l’entorn. L’espai no només és el mobiliari, el paisatge o el lloc geogràfic. L’olor de l’ambient ens pot evocar moments de la infantesa agradables o unes ganes irresistibles de sortir corrents. I l’olor de les persones és un element crucial en les relacions humanes, encara que de vegades passa inadvertit. L’olor corporal, el perfum, les olors que impregnen la nostra roba són part de la nostra imatge i ens connecten o desconnecten dels altres. Aquest vincle, no existeix en les videotrucades. Per bé o per mal, estem parlant amb algú embolicats només en el nostre propi aroma i no podem compartir-lo.

Un altre dels sentits que es perden a l’estar malalt de covid és el gust. Encara que pugui semblar que ens afecta només en el moment de menjar, el podem veure com una metàfora de la prohibició d’estar junts en bars, restaurants i en la llar, compartint un sopar. La civilització s’articula al voltant dels aliments compartits.

El covid ens obliga a dinar al reducte de les nostres casa, gairebé individualment. I a més, ens arrabassa el gaudi dels sabors. Ara ens adonem de l’important que és per a nosaltres seure a taula i compartir. Si menjar no fos un plaer, seria un pur tràmit que no necessitaria companyia.

Que faràs quan passi tot això?

I, en tercer lloc, hi ha el tacte. El més evident, el que més estranyem, el que ens fa sentir més sols. Perquè el contacte físic és vital per als mamífers. I nosaltres -ara ens n’adonem més  que abans- som animals que necessitem el frec, les carícies, les abraçades … saber que allargues la mà i en trobes una altra i que lapodràs estrènyer. I en aquesta proximitat hi ha la connexió més intensa que puguem sentir. Fins i tot sense paraules.

Aquests dies, després de tantes hora de classes, reunions i converses en remot, tothom em comenta com n’és d’esgotadora la comunicació virtual. Sí. Ho és. I no només per la necessitat de concentració que requereix. Sinó perquè per transmetre les emocions i les sensacions igual que abans, necessitem parlar més i amb més consciència del que diuen les nostres paraules i el que suggereix la nostra veu. Hem d’estar pendents del nostre rostre a la pantalla. Perquè en el cara a cara real teníem molta més informació, fins i tot imperceptible, que ens entrava pels porus de la pell, només per respirar, només per estar compartint un espai o uns sabors a la mateixa taula.