Gent autèntica i impostors

Podem dominar la comunicació fins al punt de poder crear un “personatge” i anar per la vida simulant el que no som?

 

Tots aprenem a fingir i mentir des de la infantesa. Encara que els nostres pares ens diguin que mentir és pecat i ens obliguin a dir la veritat, en realitat, ens estan ensenyant a falsejar les nostres emocions, a comportar-nos d’una manera que no ens ve de gust i a ser hipòcrites amb els altres. I aquest engany el fem molt especialment a través del nostre comportament no verbal.

 

Quan venen visites a casa, els nens tenen ganes de jugar més que de saludar i fer compliments. I els pares els ensenyen a somriure, seure bé, estar quiets i demostrar que estan encantats amb els convidats. Això és un engany. Una impostura. I ho fem tots.

 

La vida en societat exigeix aquest comportament extern que regula les relacions, facilita la comunicació, evita conflictes i, a més, ens procura un seguit d’avantatges com a individus: més opcions laborals, més èxit social, més influència en els altres…

 

Però aquest procés de socialització no és igual per a tothom i depèn de molts factors: l’origen social, l’entorn cultural, la personalitat, les experiències personals i el gènere, entre els més importants.

 

Hi ha persones de classe social baixa que aprenen el comportament de les classes altes: la manera de parlar, la forma de moure’s o de mirar, les paraules i les expressions… Aprenen i utilitzen tot un conjunt de codis que els permet comportar-se i aparèixer “com si fossin…”. I molts cops funciona.

 

Tenir diferents “registres” o nivells de comunicació ens dona un gran avantatge: la capacitat d’adaptació a l’entorn i als objectius que tinguem. Perquè els altres confien en nosaltres per diverses raons però una de molt important és pensar que ens assemblem (“és dels meus”) i l’altra és que responem a l’estàndard que s’espera en una determinada situació.

 

Aquesta capacitat d’adaptació té un seguit de limitacions. Per exemple, el fet de desviar-te del teu col·lectiu quan no pots dissimular el teu col·lectiu d’origen. Per exemple: un home es pot comportar com una dona i viceversa. Però els que ho fan, amb tot el dret, són castigats socialment amb la burla i el rebuig. No és casualitat que abans se’ls anomenava “desviats”. De la mateixa manera riem quan un nen parla com un vell i un vell vol fer el mateix que un noi de vint-i-cinc anys.

 

La intel·ligència per saber com actuar en cada context reporta grans beneficis.

Si sabem el que els agrada als nostres pares, mestres, caps o clients, podem adaptar la nostra comunicació, no només per complaure’ls, sino per aparentar allò que esperen de nosaltres i tenir més capacitat d’influència sobre ells. És així com anem aprenent estratègies de comunicació. I, a més, acabem adoptant les que tenen reconeixement social i premi en el nostre entorn.

 

Per això, en el tema gènere, és important tenir en compte que nens i nenes aprenen a comportar-se segons un patrons estereotipats que imiten els dels adults. Les nenes s’han de comportar com dones i els nens com homes. I homes i dones segueixen uns patrons propis per tal de ser acceptats.

 

Ser nena significa ser bona, dolça, presumida, bonica, astuta, ben educada, correcta, discreta, modesta… I això es reflecteix en la forma de parlar, els moviments, la manera de seure o de caminar, els gestos, la mirada i el somriure.

 

Ser nen significa ser valent, agosarat, mogut, amb iniciativa, malparlat i menys hàbil en les relacions personals, més segur i més protagonista.

 

Aquest aprenentatge comporta que quan som ja en el marc professional, els homes tenen avantatge per als llocs directius. Perquè les habilitats de comunicació que han desenvolupat, no és que siguin les millors ni les més eficaces, però són les que responen a un model de lideratge encara molt instal·lat en el nostre inconscient. 

 

Les dones, en canvi, tot i estant molt preparades i molt segures dels seus coneixements i de la seva competència, han après a expressar-se amb més modèstia i prudència. Fins i tot a callar, especialment davant de mascles competitius.

Gente auténtica e impostores

Uns i altres, poden estar interpretant un rol, el que els ha tocat per gènere. I molts cops, ho han interpretat tant que s’ho han cregut.

 

L’important de tot això és que poguem prendre decisions sobre la nostra pròpia comunicació. Que fem una bona autoanàlisi de com ens comportem i per què. A partir d’aquí toca reflexionar: vull canviar? Tinc uns objectius i per això necessito adoptar un altre estil?

 

I si crec que entrenant un seguit d’habilitats puc aconseguir millors resultats, es tracta d’aconseguir que arribin a formar part del nostre estil. I no pur teatre. Aquí hi ha la feina de millora de les nostres competències socials: conèixer-nos millor, tenir objectius i reaprendre el nostre estil comunicatiu.

Si estàs en aquesta situació en què no aconsegueixes els objectius que vols, potser necessites conèixer-te millor i aprendre nous models de relació que et donin seguretat i més oportunitats d’influir en qualsevol interlocutor. T’interessarà veure el contingut del nostre Màster Training per a dones professionals i directives

Per a un proper article deixem una altra pregunta. Podem desemmascarar als impostors a través d’alguna petita fuga inconscient d’informació?

Demana més informació sense cap compromís i emporta’t un llibre amb els millors consells en habilitats de comunicació.